Passaren dies i dies de més aparentar, de donacions, de regals i bones cares, de quedar bé i saber fer. Vam passar molta gana. El pare no em donava explicacions de què passava, el pare no em volia dir que feia amb els diners, però jo ho sabia. Sabia que els donava a altres nens, que els comprava caramels i els deia que a mi no em diguessin res, i ells contents, i jo a casa. No tenim ni estofat per sopar.

Carlota em deia d’amagat que no patís, que tot va bé, que les botigues fan festa i per això no podem menjar, que no hi ha rebost, però sé que m’enganya. Ella va amb el pare, no m’estima, no.

On són els diners de casa? On són que no els veig?

El pare amb els dies feia pitjor cara, barba poc arreglada, descolorida de les puntes i despentinada del bigot. Pels mal posats al cap i cara de cansat, cara de no tenir ganes de res, ni d’anar al teatre que tant li agrada. Ell ja té prou catarsi amb el que pateix, no cal tenir empatia amb cap personatge del segle XVI, ni sofrir de nou la indiferència d’unes classes socials restrictives i redundantment classicistes. El pare té ganes de llit i foscor. Però malgrat tot, ell menja.

Van passar dies i molts dies fins que la rutina es va trencar a casa. La porta de fusta clara va deixar-se copejar per algú des de fora. I la Carlota passadís avall a obrir, i preguntar qui és i per qui demana. L’home contestà, què demanava pel senyor, aquell home que n’és de generós quan cal i tant o més d’egocèntric quan vol.

La Carlota el va mirar com sorprenent-se amb la descripció, i pel posat que va fer crec inclús que va dubtar de dir-li al visitant que s’havia equivocat, que no hi havia cap senyor. Poruga no ho va fer, vol conservar treball i salari. Avisà al senyor, el senyor de Pujol demanava amb un barret escorregut entre les mans.

No us cregueu que el pare va baixar ràpid. Anava amb un pijama de ratlles, despentinat i deixat. Les sabatilles de rus canviades de peu, i malgrat això, ni s’adonava de l’error. En arribar a la porta, el senyor de Pujol semblava buscar quelcom al sostre de l’entrada. Un sorollet del pare el va fer reaccionar, i sense paraules ni d’un ni d’altre, el desconegut li donà un sobre al pare, i marxà donant-li uns copets al pit. Més secret, el pare no em digué res. Guardà el sobre i a hora de berenar la Carlota em donà pa de llet i xocolata i mig pastisset de cabell d’àngel. Quasi em queien les llàgrimes. Feia molt que no podia tastar dolç. Carlota, riallera, em va dir que no em deixés res per a demà, que m’ho mengés ràpid abans de que la fera es despertés de fer la migdiada de la tarda. Ni engrunes van quedar al plat.

Després d’aquesta tarda vaig tardar molt a tastar el sabor ensucrat a la punta de la llengua.

Em vaig fer una pilota amb draps que la Carlota ja no podia utilitzar, embolicada amb més draps. Tenia bonys, i no rodolava massa bé, però no hi havia res més, era això o jugar a colar pols als corrents de vent.

Pareixien temps de guerra, amb la contra que havies de suportar veure els coneguts gaudint de capricis i exotismes importats de països de nom quasi impronunciable.

I a sobre, per si fos poc, pareixia com si coincidint amb les males ratxes m’hagués nascut al cap la raó i l’anàlisi, el seny, i la més dura, la consciència.

Aquests dies mossèn Pere va començar a cridar-me per ajudar-lo entre setmana. Els primers dies només preparava osties. Farina i aigua, ben espès, passat entre reixes per fer una capa fina, ben fina, transparent quasi, i després de tantes delicadeses per fer-les, clac! I la màquina les talla per fer-les rodonetes. Hòsties consagrades fetes per algú que te com a origen un país que no segueix aquella mateixa religió. Practicant obligat, de poble ras, fent hòsties consagrades, cos de Déu, i el cap fent ram rum ram rum, i pensant, analitzant detall a detall.

Als pocs dies li vaig preguntar a en Pere el motiu de fer una hòstia més gran, la qual es parteix en 3 trossos a cada missa. El ritual era sempre igual, les paraules “ el cos de Crist...” i el mossèn que aixeca a l’aire la peça, com volent mirar a contrallum amb Crist com a filtre. I la parteix en dues parts iguals, i ell combrega amb una de les parts, i l'altra, encara es trenca en dues parts més, de quart, que es barregen al calze amb la resta, rodonetes.

No era de destacar que només hi hagués una de diferent? I que fos aprofitada pel mossèn i no pels fidels, que a la fi, feien possible el ritual? I ell em respongué com recriminant-me la meva ignorància:

- Fill, no saps que aquella representa Déu en ell mateix? Aquella es la perfecció que nosaltres no tenim, la unitat i el bo de Crist, la seva omnipotència, que es indubtable.

- I la resta, les petites, són menys perfectes? I tot i així, les dóna als creients? Què creu que em fa pensar tal actuació? Em sento subordinat i menyspreat. Perquè no les fa totes grans i totes perfectes?

Em va dir que no podia ser, que al món existien unes normes i unes lleis, que cadascú rebia el que li pertocava, i que no érem ningú per jutjar res i molt menys per ni intentar canviar-ho.

I al tornar a casa ho vaig estar pensant. Que injust és tot plegat. Jo no vull fer el que he de fer, jo vull fer el que jo vull fer, el que jo m’imposo. Que estrany que a la fi, tot té normes, el comerç, religió, política, economia, societat, i vida personal, amb la seva moral universal imposada per una parcialitat d’aquest mateix.

Què difícil ser feliç, en un món on no decideixes qui ets ni que has de fer. Quanta alienació ignorada i amagada. M’estic fent un català conformista amb esperit de tocacollons.