Dolces cadenes

2010-02-13T21:16:00.001+01:00

Camines sobre rajoles velles
estrellades de pols i de històries.
El teu orgull va davant, altiu,
al tercer dia caigué.

Ferit. Metamorfosi d'odi,
primera etapa.

A la fi, negre i fineses d'or.
Un que pica i un que jau,
un que tanca i un que dorm.
Silenci, foscor. Impotència.

Les tisores de la daina

2009-12-25T22:39:00.002+01:00

Amb un clic de tisora treu un nus que vaig estrènyer massa, i amb l'estirar d'una punta del fil la sang torna a brollar de les parpelles.

Puc tornar a obrir els ulls amb una visió enrogida del món.

Perdo el nord i el verd de l'iris. Perdo mons enemics.

El psicoanalista, de John Katzenbach

2009-08-02T20:01:00.001+02:00

Títol: El psicoanalista
Editorial: Ediciones B (per a ZETA bolsillo)
Autor: John Katzenbach
Preu: No el recordo, fa temps que el tenia comprat i pendent.

Llibre comprat a la zona comercial per excel·lència de Tarragona. Triat pel títol i per la breu descripció que porta a contraportada.

Un clar exemple dins dels llibres del suspens psicològic. Tramat perfectament, em pregunto com es fa per a elaborar un llibre que té forma de trencaclosques i que encaixi tan bé tot. On cada detall té significat. On la relectura proporcionaria noves troballes per a enriquir una redacció i un estil inmaculat. Al final cada fragment i cada pista, s'estimen i casen per elaborar una obra que em costa imaginar en quant de temps va ser escrita. Admiració res més. Impressionant.

El vocabulari empleat denota en l'autor coneixements en ciències criminalístiques, filosofia, literatura clàssica i no tant clàssica, religió, i sobretot, psicologia. Entre altres.
Tot i així, es entenedor i no resultat complicat, gens.

He de reconeixer que buscaré més obra de l'autor. No m'havia passat abans en cap autor, però el que sento per aquest llibre és alguna cosa superior a la idolatració. Totalment recomanat.

Capítol 2: El reflex del jo

2009-06-28T17:03:00.001+02:00

Passaren dies i dies de més aparentar, de donacions, de regals i bones cares, de quedar bé i saber fer. Vam passar molta gana. El pare no em donava explicacions de què passava, el pare no em volia dir que feia amb els diners, però jo ho sabia. Sabia que els donava a altres nens, que els comprava caramels i els deia que a mi no em diguessin res, i ells contents, i jo a casa. No tenim ni estofat per sopar.

Carlota em deia d’amagat que no patís, que tot va bé, que les botigues fan festa i per això no podem menjar, que no hi ha rebost, però sé que m’enganya. Ella va amb el pare, no m’estima, no.

On són els diners de casa? On són que no els veig?

El pare amb els dies feia pitjor cara, barba poc arreglada, descolorida de les puntes i despentinada del bigot. Pels mal posats al cap i cara de cansat, cara de no tenir ganes de res, ni d’anar al teatre que tant li agrada. Ell ja té prou catarsi amb el que pateix, no cal tenir empatia amb cap personatge del segle XVI, ni sofrir de nou la indiferència d’unes classes socials restrictives i redundantment classicistes. El pare té ganes de llit i foscor. Però malgrat tot, ell menja.

Van passar dies i molts dies fins que la rutina es va trencar a casa. La porta de fusta clara va deixar-se copejar per algú des de fora. I la Carlota passadís avall a obrir, i preguntar qui és i per qui demana. L’home contestà, què demanava pel senyor, aquell home que n’és de generós quan cal i tant o més d’egocèntric quan vol.

La Carlota el va mirar com sorprenent-se amb la descripció, i pel posat que va fer crec inclús que va dubtar de dir-li al visitant que s’havia equivocat, que no hi havia cap senyor. Poruga no ho va fer, vol conservar treball i salari. Avisà al senyor, el senyor de Pujol demanava amb un barret escorregut entre les mans.

No us cregueu que el pare va baixar ràpid. Anava amb un pijama de ratlles, despentinat i deixat. Les sabatilles de rus canviades de peu, i malgrat això, ni s’adonava de l’error. En arribar a la porta, el senyor de Pujol semblava buscar quelcom al sostre de l’entrada. Un sorollet del pare el va fer reaccionar, i sense paraules ni d’un ni d’altre, el desconegut li donà un sobre al pare, i marxà donant-li uns copets al pit. Més secret, el pare no em digué res. Guardà el sobre i a hora de berenar la Carlota em donà pa de llet i xocolata i mig pastisset de cabell d’àngel. Quasi em queien les llàgrimes. Feia molt que no podia tastar dolç. Carlota, riallera, em va dir que no em deixés res per a demà, que m’ho mengés ràpid abans de que la fera es despertés de fer la migdiada de la tarda. Ni engrunes van quedar al plat.

Després d’aquesta tarda vaig tardar molt a tastar el sabor ensucrat a la punta de la llengua.

Em vaig fer una pilota amb draps que la Carlota ja no podia utilitzar, embolicada amb més draps. Tenia bonys, i no rodolava massa bé, però no hi havia res més, era això o jugar a colar pols als corrents de vent.

Pareixien temps de guerra, amb la contra que havies de suportar veure els coneguts gaudint de capricis i exotismes importats de països de nom quasi impronunciable.

I a sobre, per si fos poc, pareixia com si coincidint amb les males ratxes m’hagués nascut al cap la raó i l’anàlisi, el seny, i la més dura, la consciència.

Aquests dies mossèn Pere va començar a cridar-me per ajudar-lo entre setmana. Els primers dies només preparava osties. Farina i aigua, ben espès, passat entre reixes per fer una capa fina, ben fina, transparent quasi, i després de tantes delicadeses per fer-les, clac! I la màquina les talla per fer-les rodonetes. Hòsties consagrades fetes per algú que te com a origen un país que no segueix aquella mateixa religió. Practicant obligat, de poble ras, fent hòsties consagrades, cos de Déu, i el cap fent ram rum ram rum, i pensant, analitzant detall a detall.

Als pocs dies li vaig preguntar a en Pere el motiu de fer una hòstia més gran, la qual es parteix en 3 trossos a cada missa. El ritual era sempre igual, les paraules “ el cos de Crist...” i el mossèn que aixeca a l’aire la peça, com volent mirar a contrallum amb Crist com a filtre. I la parteix en dues parts iguals, i ell combrega amb una de les parts, i l'altra, encara es trenca en dues parts més, de quart, que es barregen al calze amb la resta, rodonetes.

No era de destacar que només hi hagués una de diferent? I que fos aprofitada pel mossèn i no pels fidels, que a la fi, feien possible el ritual? I ell em respongué com recriminant-me la meva ignorància:

- Fill, no saps que aquella representa Déu en ell mateix? Aquella es la perfecció que nosaltres no tenim, la unitat i el bo de Crist, la seva omnipotència, que es indubtable.

- I la resta, les petites, són menys perfectes? I tot i així, les dóna als creients? Què creu que em fa pensar tal actuació? Em sento subordinat i menyspreat. Perquè no les fa totes grans i totes perfectes?

Em va dir que no podia ser, que al món existien unes normes i unes lleis, que cadascú rebia el que li pertocava, i que no érem ningú per jutjar res i molt menys per ni intentar canviar-ho.

I al tornar a casa ho vaig estar pensant. Que injust és tot plegat. Jo no vull fer el que he de fer, jo vull fer el que jo vull fer, el que jo m’imposo. Que estrany que a la fi, tot té normes, el comerç, religió, política, economia, societat, i vida personal, amb la seva moral universal imposada per una parcialitat d’aquest mateix.

Què difícil ser feliç, en un món on no decideixes qui ets ni que has de fer. Quanta alienació ignorada i amagada. M’estic fent un català conformista amb esperit de tocacollons.

Realitat fugaç

2009-06-26T17:39:00.002+02:00

No puc respirar, l'aire és tan ondulat i tan espès! Ara que puc dormir les parpelles m'han volat com dues papallones. Em molesta la llum.

Em fa mal el clatell, un clau vol sortir de dins a fora. La llengua no para, em sembla que té convulsions. Quin col·lapse més deliciós!

Qui sap si ploraré quan la tranquil·litat envaeixi el meu nas. No vull respirar colors. Només veure els ocellets que surten del teu cabell.

2009-01-29T01:00:00.002+01:00

Coneixements innats, sorgits d'una flor, d'un plat, un margalló tendre. Inexistència de prejudicis. Llibertat que et porta a no res. Et porta a tot i et perds. Ambiciós. Indiferència a les crítiques. Opció amb informació. No a l'aprenentatge vicari. No a la popularitat. Autodeterminació. No enteniment.
Lemes. Nous espais. Fums. Vapors. Paraules. Desaparició. Reaparició i desaparició. Anonimat.
Jo decideixo.

2009-01-23T19:45:00.006+01:00

Però els savis van parlar
aconsellant-me moure'm.
Faig cas.

Ja les fums s'han dissipat.
I les pedres criden clares.
Xip-xap.

Peus estavellant-se a terra.

Dolça vida, amarga

2008-12-22T21:10:00.003+01:00

I es tirà al forat de l'ascensor, com volent rebotar i arribar als núvols, on hi ha tota la maquinària que engrassa el món, el que coneixem i que veiem pujar i baixar, i natros amb tot.

Titelletes sense voluntat, amb ulls agraciats que s'ho miren tot. Cigarret a la boca i a fer més núvols. D'aquells que pugen, baixen i desapareixen i fan que tot torni a començar, en un acte que sembla un reflex d'ell mateix.

Com un etern retorn. Com una ombra del que ens estem perdent. I que al final sembla que alguns preferim perdre'ns.

Som en un món paral·lel, esgarrapant miralls. Quan vulgueu veniu-nos a buscar i a veure qui es queda on. Jugarem a corda.

La nena de les cues us espera asseguda.

Buscant

2008-12-22T14:13:00.004+01:00

He perdut la clau del calaix de les paraules i ara només sé dir fileres de lletres sense sentit i sense direcció.

Sóc l'experiment d'un dadaista. Ho sento.

Coherència coherència... Tites tites!

El gos del rei

2008-11-28T22:10:00.003+01:00

La por va voler amarrar la fera amb només tres dits de cadena. I s'ofegava, s'ofegava... La llengua cada vegada més enfora, més seca, escanyat. Les dents que tant espantaven els serves del rei li anaven grans. Però ell no podia...

Anys després el va soltar, i pobret era tan manset que no gosava ni bordar. Es va asseure i només de poc en poc, donava la pota. Això si, amb molt d'estil.

L'inspiració manca últimament. Disculpeu. Massa coses al cap com per a que en surti res coherent.

L'espectacle de la íntimitat

2008-11-21T11:58:00.003+01:00

Algú s'ha preguntat quant ocupa un batec? Si és un instant o pot perdurar per tota la vida? Potser alguns dels nostres cops de cor romanen a l'espai, en forma d'eco imperceptible i tan ínfim, que només els esquimals, dins la seva calma, el poden sentir, com un castell de focs.

2008-11-19T18:19:00.003+01:00

Papallones estàtiques, dualitat de colors. Remolí de paciència. Filtratge de pols, de goma i fums.

Caminar suau, delicadesa al trepitjar, Rambla amunt, Rambla avall, apunts en mà. Panxa buida.

Decepcions i alegries que es sobreposen en qüestió d'hores. Nerviosisme i tranquil·litat. Un copet a l'espatlla.

M'he enamorat de la vida, m'he enamorat d'ell i d'ella.

Ones radioactives, l'habitació és un camp de batalla.

Destí, espero que vinguis carregat.

Repetir (i repetir (i repetir(i repetir(i repetir))))...

2008-11-15T02:39:00.005+01:00

El temps s'escampa en un plat ple de tomata fregida. Es senten olors de tancat però ha estat obert tot el matí. Sembla un engany ser aquí, però sé que no m'equivoco.

Porto dos pizzes per al senyor de la casa, carrer migdia 38. M'obre i es repeteixen les sensacions.
Perdo coses que no tinc a les butxaques, perdo coses que no toco i que no percebo. Em roben quelcom que no recupero i que semblo perseguir, inútilment.

Torno amb mil revoltes entremig. La fum s'escapa. S'ha posat color. Regalima oli del pedrís. Reixes. Olor de tancat. Mentida.

Jo.

Vestit de festa

2008-11-11T23:08:00.004+01:00

Era com una foto enganxosa, d'aquelles velles de mirades perdudes i roba negra. Amb el marc groguenc i el blanc i gris i fosc perduts. Amb pols.
Es veien quatre velles assegudes en cadires de bova i cosint bous que tenien forats. Cares que reclamen viure els nostres dies. Que clamen l'últim ball i l'últim jugar amb l'orelleta amb un nuvi que no està per la feina.

Dies de menjar peix i morralla i caldo, i menjar trenta-sis amb el suc de dues vetes i quatre espines sagnants. I arròs i cabeçut. I pa i aigua.

Tornada de tot i embolic de l'espai-temps per a reviure tot lo bo i millor, i fer barreja de colors i que la foto no plori més. Arruguem l'univers i apropem estrelles. Quatre velles de mar...

Aigua

2008-11-09T18:09:00.005+01:00

Es fa de nit, comença a fer fred. Les flors es tanquen amb la foscor, com cors desconfiats. Es queden a casa i no volen sortir.

Quan miro d'encendre la llum de la sala per posar-me el pijama, elles trauen un ullet per veure si és el dia, tímides. Amb pestanyetes de dolçor. Innocents. I en veure que no, es ruboritzen i tornen a dormir.

Apago la llum i no les sento. No ronquen. Són elles, perfectes, les que em suporten a mi i em treuen malsons del cap. I només volen aigua. I d'això me'n sobra. Cada matí, elles aigua i jo content.

Dia, dia, dia, dia per sempre. Pestanyetes de dolçor.

Foto: http://boni.bloc.cat

La terra alta fa vaga

2008-11-06T08:23:00.001+01:00

Era un dia onze
quan ell va marxar,
pobre, a carregar
ferralla amb brut bronze.

Deixalles socials
enmig de fums blancs.
Em miro les mans.
I veig homes alts.

No teniu vergonya!
M'he tallat guardant
merda sense guant.
Mort a la cigonya!

Més nens no vull.
Em rodola el cap.
Sóc el vostre drap.
I ja l'ego els bull.

Em guanyo la vida
rentant-vos el cul.
Mil cares de ful.
Ara vaga de mida.

S'ha acabat. Dic prou!
Que s'acabi el món
Rius fosos de pedra.
Ja ho sé. Ara us plou.

Que l'aigua us renti
la cara, almenys.
Jo no accepto menys.
Dic adéu a qui em senti.

La meva apocalipsi

2008-11-04T19:05:00.000+01:00

Eren quarts de sis i m'afanyava a obrir la porta. Era la última vegada que el veuria i no el vaig rebre, vaig girar la cara i ell marxà.

La ment em feia pessigolles i la panxa em moria per dins. Amb el cap entre els genolls i asseguda a terra la nina mirava on la llum era negra.

Varen passar molts anys i la llum enrogia de sang, en tres segons el genet tallaria amb la dalla i jo havia de posar el cap a la taula. Cop de porta, soroll de panys.

El genet em talla, els altres tres esperen...

Cadenes

2008-11-03T20:49:00.000+01:00

Tristes paraules d'enginy popular articulades per una Clàudia inconscient.

Miris on miris tot és roig, reflexió d'encesos turons, tria del teu desig reticulat.

Jo tenia tota la confiança en tu, i sense esperar-ho, per l'esquena, m'has clavat l'espasa d'ataronjat mànec, verí mortal dins la plaça de la seva obsessió, real perversió. Atrevides faldilles negres, blanques botes de cor tallat, vaig veure la teva retirada, com t'escapaves de la meva vida, i jo, enmig d'un toll de sang, reflectit als meus tristos ulls, intentaré atrapar-te en l'horitzó, ratllant al cel engroguit quatre barres roges, senyal de l'estimada pàtria, reclosa com jo, esperant la llibertat.

Et deixaré dues perles negres i una cadena i un pètal de rosa, en senyal que el meu cor oblida i s'enyora, esperant a la vora d'una fosca cova, per inútils espectres lluminosos vigilada, on la meva ànima romandrà reclosa, d'acord amb la meva voluntat, al costat del Pare.

Elements

2008-11-03T01:00:00.005+01:00

Em quedo sec; em beuen a glops. Vaig a posar-me una estona baix la pluja tarragonina.

Vull fondre'm escales avall, i mullar-me els peus al mar, i gelar-me en sentir l'aire del tren al passar.

TXU-CU TXU-CU TXU-CU. Soroll.

El meu primer podcast!

2008-11-01T15:14:00.010+01:00

Ja està aquí el primer podcast del bloc fet per mi! Tot i que la inexperiència i el constipat no m'han ajudat gaire amb la veu ni amb el domini del programa de gravació, ho he fet amb ganes i amb intenció de repetir.

El text (per no fer una malesa en el primer intent) és un poema meu publicat ja fa un temps en aquest bloc i que es diu "Als meus ulls".

Aquí teniu la lletra i més avall, el dispositiu de reproducció. Espero que us agradi.

Als meus ulls
Si algú podés veure,

llimones als meus ulls.

Si algú podés veure,

com se'm cremen

i perden color.

I se'm queden grisos.

Si algú podés veure,

les interferències

i la manca de brillantor.

I pogués fer-me recuperar

colors verds.

Jo li daria

els meus ulls.

Color de llimona.

S'amaga la Lluna

2008-11-01T09:00:00.002+01:00

Vaig saber que la Lluna es negava a fugir,
vaig ignorar el seu riure humiliant,
i la vida em vestia cada cop més gran.
L'existència agra no em deixava morir.

La Lluna pareixia minvar al matí,
poc a poc la llum l'ofegava amb paciència.
Ara destrossada la meua adolescència,
tocava madurar el cuir quasi agostí.

La Lluna s'ha mort i el riure ja s'enfosqueix,
perles negres no et compraré mai de la vida
perquè són cares de treure de la buida,
com car és l'amor que sent per tu aquest boig meix.

Mons camins del món

2008-10-31T09:02:00.005+01:00

Vinc demà
si tinc sort.
Sóc absort,
molt perdut.

Vull ajut.
I llurs mans.
No descans,
no tinc son.

D'un malson
vull fugir,
redimir
tota culpa.

Quasi quinteta

2008-10-30T13:18:00.004+01:00

Camises blanques desfogades,
pantalons que et remarquen l'home.
Mirades que no són debades
i el meu sexe, a borbollades.
Fita de línies publicades.

Dret al dol

2008-10-29T19:55:00.002+01:00

Núvols de ràbia, negre el cel que em demana. Ignoro la seva crida i fujo carrers amunt per l'avinguda més estreta. Em crida més fort i tota jo tremolo. M'aturo i em deixo vèncer. Diuen que vaig sagnar per una orella quan vaig rebre la contesta. Una bandera blanca no era suficient, havien d'aconseguir més i em taparen amb covardia. Des de les altures un tret de trabuc, feréstec i fred, poca cosa pel meu cos, jo volia quelcom més ambiental, alguna forma més dolça i calculada, pròpia del botxí. Diuen que vaig plorar i que el maquillatge se m'escorria entre les galtes.

Desgraciadament va ser una mort ràpida, no vaig poder gaudir el dolor i l'alegria dels últims instants. Romania estesa al carrer inconscient de que no podria lluir el dol de la meva pròpia mort. Ninetes blanques, el cos ja em rapta i em reté lleugerament immòbil, la voluntat ja no és meva i la raó ja de poc em serveix, l'ànima m'abandona i no vol saber res de mi, em guarda rancúnia per una vida plena de prepotència. Els meus defectes volaran a conquerir nous innocents i a corrompre un poc més la societat, les meves qualitats mai més seran per ningú. I a la fi sols només jo quedo, el que era jo, l'essència, que sagna i mor, sabent que no ha tingut dret a doldre's de la seva mort, al dol. I ja per fi desconeix el que fou, el que visqué i quan morí. Res més que aire sóc que et vigila des dels cels.

Ara et crido, no fugis que jo covard malmetré una mica més la societat i faré que sagnis. Tret de trabuc, feréstec i fred.

No entris (hi ha el secret més secret del món)

2008-10-28T12:44:00.004+01:00

Avui he decidit parar el temps i jugar una estona més. El ritme dels rellotges s'apaga només si pots fer que les muntanyes parin de tocar les guitarres elèctriques.

Pobre qui no m'entengui...