El teatre va quedar absolutament immòbil al veure al senyor
Ming caure per les escales que uneixen l’entrada principal amb les localitats de luxe. La tela que cobreix les escales, d’un roig de moda aquell any, podia haver jugat un paper clau. De vegades no n’hi ha prou amb
fixar-t’hi, cal quelcom més.
De seguida un grupuscle de gent s’apropà per demanar-li com estava. El senyor
Ming els va despatxar de males maneres, argumentant que és de mala educació mirar algú quan cau, que s’ha de fer com si no s’hagués vist res per conservar el nom d’aquella persona.
Va marxar maleint la senyora Pujol i tota la resta d’invitats a l’obra.
Els assistents però, no en van fer cas, i minuts després, gaudien d’un espectacle ple de classicisme i saber fer. El silenci i la educació
reinaven les localitats, i una simple tos podia ser entesa com signe d’avorriment. Res a dir, res a fer, mirar i pensar, mirar i pensar. L’obra arreplegava la realitat i la feia poca cosa més que un somni recordat.
El senyor
Ming en canvi, en va ser més conscient aquell dia, de la realitat. No va deixar de torturar-se suposant què pensava la resta de classe benestant que l’havia vist caure. No deixava de maleir i maquinar com fer per a que tot allò fos oblidat i poder així recuperar una fama suposadament perduda. Per pensar massa en la realitat, rondava per casa una mica extret d’ella mateixa. Els excessos conviden a provocar el contrari d’allò que es pretén amb ells.
Es feia ja hora de sopar. La criada del senyor
Ming, una
noieta de nom Carlota no tardaria a aparèixer amb un carret de viandes per l’amo i el seu fill.
Ming va fer sonar la campaneta, que jo interpretava com un sinònim del nom de Carlota, com el seu substitut, com el reflex de la seva bellesa o com el seu pronunciar per a la ment d’algú que no en sap de parlar. Com s’imagina algú sord i mut que es pronuncia el nom d’algú tan realment estètic i proporcionat? No es podia dir de cap manera més que trinc trinc trinc,
tintineig metàl·lic i harmoniós.
Els rinxols van tardar segons en arribar fins a la porta i preguntar vergonyosos allò de ¿què voldrà el sopar el senyor? Tots els dies la mateixa història. A casa els
Ming es rosegava la tradició i el costum.
No havien passat ni cinc minuts que la doneta ja va aparèixer pel marc de la porta amb el carret. Es sentia
oloreta de clau, suposava que avui l’estofat no me’l trauria ningú. Destapà la safata i així era, hi havia estofat. Es podia veure de lluny com estarrufava el nas.
Carlota de seguida va posar primer el plat al senyor, com era habitual. Després el meu, poc carregat expressament, i després de fer-me una carícia al cap, Carlota sortí a menjar-se les sobres de la safata a la cuina, de part de nosaltres.
El senyor no parlà massa aquella nit. Llevat de dir-me que demà havíem d’anar a missa molt aviat, que no em fes el tossut i fos baix a primera hora. No vaig contestar, no m’agrada anar a missa, però tampoc volia que el pare em castigués dos dies sense aventures ni aliment, així que finalment vaig fer amunt i avall amb el cap i vaig pujar a dormir. Vaig preparar els pantalons dels diumenges amb l’americana que em va regalar la mare i vaig anar a dormir. Imaginava la Carlota mirant-me per un
foradet, i dolçament, vaig tancar els ulls.
Les escletxes dels porticons de la finestra ja deixaven passar les destrals que em van a la cara. Desperto una mirada encara temorosa, que no vol que obri els ulls del tot, fa un dia enlluernador. El pare puja ràpid i m’agafa del canell i m’estira tot dient que hem de ser els primers d’arribar a missa, que avui havíem de ser els primers, que no podia ser que sempre arribéssim tard, que no sé quines coses més. Em va fer vestir a ritme de palmes sense esmorzar ni tan sols un tros de pa, cames ajudeu-me a la casa del Senyor. Déu meu, quant de senyor...
En arribar, no hi havia ningú. Ni tan sols mossèn Pere hi era. Així que ens vam esperar durant un grapat de minuts sense dir ni piu. Em vaig voler
sentar i el pare em va estirar el braç que quasi me l’arrenca d’arrel. Tot desmuntat jo, fet de llauna.
Tot desmuntat jo i la Carlota sola a casa. I jo aquí amb el pare, i ella a casa. I pensar en l’arribada a casa, i desitjar que sigui aviat, i ella fent carícies al cap i jo mirant al terra, amb galtes roges i ulls contents. El mossèn ja ve, i els ulls no fan pampallugues.
En arribar saluda el pare poc efusivament, i parla de com va tot, evitant el tema de la caiguda al teatre. Malgrat tot, hi ha mirades entre ells que semblen evidenciar que hi ha quelcom a amagar, tenen un secret comú que roman tancat amb clau. No sé si te a veure una cosa amb l’altra o si són assumptes del pare, coses de gent gran. No li dono importància, potser tampoc la té.
El mossèn passa cap a dins, s’ha de vestir i preparar les santes escriptures. Potser avui toca el tema de l’enveja, la generositat, igual l’atzar i el joc, qui sap, de forma contradictòria, el tema és triat arbitràriament, com en llançar una moneda a cara o creu. La gent va arribant a l’entrada, i
extranyament, el meu pare sembla com aïllat, el veig que no s’atreveix a parlar amb ningú, que té por del rebuig d’una classe de gent de nas arronsat i pentinats d’
oloreta a cirera. No ho entenc. L’altra gent tampoc diu res, i si no fora poc, semblen parlar d’ell en veu baixa. Les gavines que entren del port també semblen riure d’ell, i fan cercles, i riuen i cap al final, marxen a les muntanyes i busquen resguard. Plourà.
Entrà tothom a l’edifici, d’indubtable valor històric i artístic, i mon pare l’últim, esperant encara algun comentari. Res de ningú. Entrà com si res hagués passat, cap alt, gota entre gotes, sang entre sang.
El sermó d’avui dictà ordres als fidels, s’havia de ser generós, potser era una mena de dictamen per a l’inconscient? Una
cistelleta passa, diners al munt i en arribar a nosaltres, el pare es treu la cartera i posa tot el que porta a sobre, ho fa poc a poc, per a que el vegin, ho fa i tot així va dient: “el perdó, el perdó, el perdó...” ¿El perdó de què? Per caure? Hi ha alguna cosa que no sé? El pare no em conta res, és un desconegut, o potser ho fa per algun motiu. Li hauria de dir
Xiang en comptes de pare, potser queda més apropiat. A partir de demà, no m’atreviré.
Algú s'ha preguntat quant ocupa un batec? Si és un instant o pot perdurar per tota la vida? Potser alguns dels nostres cops de cor romanen a l'espai, en forma d'eco imperceptible i tan ínfim, que només els esquimals, dins la seva calma, el poden sentir, com un castell de focs.
Gelades flors de cirerers, tan boniques a la primavera i caigudes pansides sense vida pocs dies després.
Escrits
